Qui espera desespera

Cinc de la tarda d'un divendres. El Pol i el Xavi encaren una de les jornades laborals més feixugues de la setmana amb optimisme, paciència i il·lusió. La cita és a les cinc de la tarda al Teatre-Auditori perquè així ho ha volgut l'entrevistat. El Pol i el Xavi són persones de conversa fàcil, els pregunto què els molesta en aquesta vida i la resposta és clara, senzilla i unànime.

'Perdre el temps', em diuen. Seguim amb les nostres converses i després de repassar totes les estafes a què estem sotmesos en la nostra vida diària i de les quals som conscients (llegiu aquí problemes amb els bancs, amb les abusives companyies de telèfons, amb els rebuts que no paguem de la llum, etc.) mirem el rellotge i ja ha passat quasi una hora. El personal del Teatre ens confirma que d'aquí a cinc minuts arribarà la persona que esperem. Decidim parlar dels noms dels fills i filles, el Xavi és un gran expert, i descobrim com l'originalitat porta arrossegada una gran dosis de personalitat i qualitat. Passen més de cinc minuts i em sobta no haver rebut cap trucada de la representant de la persona que esperem. Provo sort amb el telèfon. Però no obtinc cap mena de resposta. No és que no tinguem de què parlar, però esperar un divendres a la tarda sense cap mena de senyal ni indici ens fa posar nerviosos. Torno a trucar a la representant, i m'assegura que d'aquí a cinc minuts ens trobem. Però passa un minut i un altre, i un altre, i un altre. I finalment el Xavi posa un límit. Es nota que és pare i que sap de què va això de posar límits. Després de dues hores, recollim i pleguem. Quan marxem amb la mòbil veiem de lluny l'entrevistat i la representant. Riuen i caminen amb calma. Potser les facultats mentals que alguns posseeixen servirien de molt més si les apliquéssim en la nostra vida diària. Sort que per mags, aquí a la ràdio, ja tenim el Xavi i el Pol.