Carta oberta a Paul Bradley i als sense nom

Benvolgut Paul Bradley. Quant has patit per tenir un nom estranger víctima de les múltiples versions gràfiques que propis i estranys han volgut normalitzar-lo amb el nom de 'P-O-L'! Ja n'hi ha prou!

Quan estudiava BUP, els professors tenien la mania de canviar-me el nom, Joan Miquel, per d'altres similars com Josep Miguel o, el preferit de les masses, Joan Manuel, per culpa del cantautor català, clar. Ara bé, la imaginació pot arribar a límits... una professora de segon en va batejar amb el nom de Josep Ignasi. Sí, JOSEP IGNASI. I et preguntes, com pot ser que aquesta dona arribi etimològicament a relacionar Joan amb Josep, i pitjor encara, Miquel amb Ignasi.

Doncs bé, el temps passa, el qui els escriu va arribar a la universitat i es va fer dir Joan, 'a seques'. Durant un mes de la meva vida ningú no em va dir Josep Àngel, ni Miquel Àngel, ni Joan Vicenç... només sentia 'JOAN'. Què feliç era. Fins que un bon dia, el passat em va trair i un exalumne del meu institut em va reconèixer i va pronunciar davant dels meus amics -o companys de classe- les paraules màgiques: JOAN MIQUEL! Recordo que el temps es va aturar al passadís, la imatge es va tornar blanca i negra, un calfred en va recórrer l'esquena i jo pensava: 'No pot ser, Joan Miquel, no, per favor'. I acte seguit els meus companys, com sòmines, van començar a preguntar-me: 'Ah, però, et dius Joan Miquel...'. Ja no hi havia marxa enrera, el Joan va tornar a ser el Joan Miquel.

Aquest maltractament del meu nom també el faig extensible al meu nom més informal: JOANMI. Sí, la gent m'ha dit de tot, JoanVI (Joan Vicenç), JoanMa, Joanan (Joan Antoni), i el pitjor de tots, Josemi. JOSEMI de què? Maleïts.

Així doncs, estimat PAUL, tingues paciència amb tots aquells ignorants i desaprensius que et canviem el nom aquí... i a la Xina.