Capgirats del tot

Benvinguda sigui la disbauxa, la rauxa i el caos. Enmig d'un horitzó gris, cíclic i rutinari on plou sobre mullat -el dolç transcurs de la vida-, fa molts segles que el poble va decidir expropiar el dret a capgirar-ho tot, absolutament tot, durant una setmana. Imperat per l'autoritat d'un rei passat de voltes -però tirà i mesquí com tots els reis-, el Carnaval esdevé el règim de la transgressió, on no cal demanar permís ni perdó per fer tot allò estrany, estrambòtic i estrident.

És el moment d'abandonar hàbits i normes, desafiar fins a l'extrem la pròpia identitat i fer glòria de les conductes poc ortodoxes. Follar, beure, menjar, i transvestir-se sense escrúpols ni justificacions. El què ens doni la gana, on ens doni la gana, com ens doni la gana, amb qui ens doni la gana, i pel motiu que ens doni la gana. Arribats a aquest punt, estem d'acord que el Carnaval és una autèntica anada d'olla col·lectiva. Però si aquesta anada d'olla col·lectiva i popular ha esdevingut tradició i forma part de la nostra cultura des de fa tants anys, crec jo que per alguna cosa serà.

Potser és que aquesta explosió de disbauxa és totalment necessària per compensar la repressió amb la qual la majoria de nosaltres estem acostumats a conduïr les nostres vides. Qui ho sap? La dita ho diu, per Carnaval tot s'hi val. Jo, sincerament -sense ser psicòleg ni terapeuta- us recepto a tots i totes participar d'aquesta gran festa en la mesura que us surti dels genitals, però aneu amb compte que el grau de satisfacció pot ser tan alt que us hi podeu quedar per sempre, capgirats del tot. Benvingut sigui el Carnaval.

Xavi Manyoses