Feixisme

Segons el diccionari: nacionalisme totalitari i autoritari. Sense entrar a desgranar el significat de cadascuna d'aquestes paraules, crec que una millor definició de feixisme, més a l'abast de tothom, podria ser: aquell pensament i pràctica que condueix a una frase que jo, ara entrat en anys, havia sentit moltes vegades quan era jove: 'El que manda tiene siempre la razón'. Ben entès que des de petit he vist i veig que es pot manar de diverses formes .

La primera es va implantar aquí el 1939 quan entraren les tropes mores, italianes i espanyoles (totes 'nacionales') i amb la seva presència física als carrers restava clar qui manava. No en puc donar fe dels primers anys per ser un infant, però, ja adolescent recordo la por i/o respecte que imposava tota mena d'uniforme.

Poc a poc es va substituir la presència militar al carrer per la por i la coacció si pensaves diferent dels que manaven. Com a exemples viscuts diré que en xerrades públiques; com les que es fan a la Casa de Cultura, a la seu del Club Muntanyenc i l'Ateneu; a la taula dels conferenciants i presentadors sempre seia a un extrem una persona (home) totalment desconeguda pels assistents, àdhuc pels organitzadors. Era el 'delegat governatiu', un policia secreta que tenia facultat per interrompre l'acte si la xerrada o el col.loqui derivaven cap on ell no volia, o demanar la identificació a algú si la pregunta que havia fet no li plaïa. He sigut testimoni. Així la gent ja sabíem que no podíem desviar-nos de la ortodòxia dels que manaven.

Vingué la mort del dictador Franco i tingué lloc la transacció entre els que volien canviar moltes coses i els que volien canviar unes altres de forma que tot seguís més o menys igual, però, amb un vernís democràtic. S'anomenà la 'Transición'. Aquí manaren els diners: la patronal encapçalada per Carles Ferrer Salat, els pressupostos per les Forces Armades i 'otras hierbas'.

I arribem al dia d'avui on qui mana ho fa amb els vots, i per majoria absoluta (a Espanya). I ho fa mantenint ben actualitzada la frase subratllada abans. Fan i desfan segons la seva conveniència tant el poder judicial (tot ell ben centralitzat, encara que aquí alguns jutges s'expressin en català, de cap a peus); el poder legislatiu, majoria absoluta al Congrés, dictant decrets i normes segons la seva exclusiva conveniència, com el poder executiu, que junts ens mouen a comportar-nos mansament. No oblidem que Adolf Hitler fracassà en voler accedir al poder mitjançant un cop d'estat amb el general Luddendorf i que l'assolí presentant-se a unes eleccions. Evidentment la violència desfermada a Alemanya pel Partit Nazi no te res a veure amb la pràctica del PP espanyol. Són altres temps i Europa més propera.

Donat que a Catalunya no es donen les circumstàncies de la resta d'Espanya i que els nostres mals ens vénen econòmica, social i judicialment de la part de Ponent, crec que el millor que podem fer es allunyar-nos mitjançant la independència, entenent que una frontera amb Espanya separarà un poder judicial, un poder legislatiu i un poder executiu ben diferents. Ens cal un avantprojecte (sols esbós) d'això per presentar-nos davant el referèndum d'independència.

Roger Caballé