La parròquia en flames? Reflexió personal a la carta de Carles Maiol

Cartes dels lectors

Publicat el 10/set/13 per Josep Montoya

'Recordo haver llegit en Rahner que l'Església és una d'aquelles realitats que només es comprenen si s'estimen'. Paraules del Pare Josep Vives, jesuïta, en el seu fantàstic llibre 'Creure en el Credo'. En un altre fragment parlant d'un anglicà convers al cristianisme, un cop batejat diu que va comentar: 'Ara si que estic content, perquè estic segur de pertànyer a la mateixa Església de Judes Iscariot'.

Segueix el Pare Vives dient que al llarg de la història hi ha hagut centenars de temptatives puritanes: grupets de persones que han intentat fer una Església exclusivament de 'sants', de 'purs'. I un, en llegir això, pot pensar que va per els moviments més conservadors i 'carques'. I no es ben bé així.

La carta de Carles Maiol (rocker-funkàtic, socialdemócrata, independentista, culé, republicà, ubuntaire, católic i corredor de fons) ens ho demostra. Em sorprenen les seves primeres paraules (escrites potser més des del cor, que des del cap) on diu haver adquirit una sèrie de valors a la parròquia com la solidaritat, el respecte, l’amor envers els altres... que més avall tira per terra d’una manera generosa i a grapats.

No, senyor Maiol, no. Quan s’estima l'Església no se la penja enmig de la plaça pública.

Qui estima és pacient, és bondadós. Qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller, ni s’irrita, sinó que troba el goig en la veritat. Li sona? No és meu, és de sant Pau. I quan Jesús parla, d’amor, parla d’estimació a tots i per tot. No només per als del meu grupet, els que pensen com jo. O el meu 'reducte' d’Església, com ho anomenes. Quina falta de visió universal! Que petita fas l’Església!

Treballar per una Església que evoluciona, plural i oberta vol dir treballar des del diàleg, la comprensió i ajut dels que fan cap. Però potser anant potser més directament al 'problema' que planteges, en el saber estar cada un en el seu lloc, donant de sí, on sap que serà de profit, tot contemplant que Jesús va dir el que va dir i l’Església des de les paraules d’Ell i des de la tradició de 2000 anys (no 10 anyets) ha sentat una moral i una forma de veure la vida que fins ara s’ha pogut demostra que porta a la realització plena de la persona en comunió amb Déu, que és Pare de tothom. La condició homosexual no és per a Jesús cap 'handicap' per ser estimat, com tampoc ho seria ser lleig o guapo, esclau o lliure, soldat o zelota, deixeble o fariseu. Però Jesús tampoc va deixar de reprendre certes actituds. Va ser molt clar i la doctrina és la que és. Sense fer-ne cap judici, ja que Jesús va dir: 'Jo tampoc et condemno, ves-te’n en pau'.

El que m’ha entristit de tot aquest afer ha estat això. La falta d’estimació a l’Església. No saber fer encaixar les condicions personals amb les possibilitats de servei. L’Església és molt gran i es pot treballar des de molts llocs pel bé de la comunitat. I un ha de saber acceptar el que és. Si s’estima l’Església, si t’estimes alguna cosa, no hi cales foc.

La parròquia no és un fòrum de les cultures. A la parròquia, en els joves que venen per formar-se doctrinalment per confirmar-se, se’ls ensenya la doctrina de Jesús. No és un esplai guai. Això no treu que es pugui forma cristianament amb un esperit crític. Però el catecisme diu el que diu. I no és contradiu amb res del que dius haver rebut en els teus anys d’estada. A la vegada que els 'monitors' ( m’agrada més catequistes joves) han de procurar ser coherents i exemple amb les seves vides del que ensenyen.

Desitjo que les dues persones homosexuals, com les anomenes (preferiria dir-les Pepa i Joana) sàpiguen posar pau a tot plegat, sàpiguen trobar el seu lloc de servei, buscant la coherència i l’encaix de la seva condició en l’evangeli , que crec que de segur hi és.

Desitjo el millor per a mossèn Carles, ja que teniu la sort, tal com està el pati, de tenir un sacerdot jove i de mires obertes, encara que alguns no els sembli així.

I desitjo el millor per a tu, Carles Maiol, germà en Crist, en el camí de la vida.

JOSEP MONTOYA és jazzista enpedernit, socialdemòcrata, independentista, culé, republicà, espós, pare de família i mossèn diaca permanent de l’església catòlica a la que estimo i serveixo amb bogeria des del Pirineu.

Htpp://josepmontoya.blogspot.com/