Participació ciutadana i 'real-politik' a la Ciutat Jardí

A ningú no se li escapa que Valldoreix és un problema, el conflicte mola. És una mena de gra al cul. És una cosa que costa d'explicar. És una anomalia jurídica en un context urbanístic i metropolità estructurat. És per això que la 'vidilla' política costa de seguir. És una mena de conglomerat meta-familiar 'd'abans' i una realpolitik 'd'ara'.

Com l'Ajuntament de Sant Cugat i la Entitat Municipal Descentralitzada de Valldoreix tenen una relació conflictiva i poc efectiva en la gestió i repartiment dels tributs ciutadans, recaptats pel primer, i les partides pressupostàries disponibles per fer efectiva la 'capacitat legislativa' de la segona; aquesta recorre sovint a la bossa dels diners de la Diputació de Barcelona (DIBA) que s'omple d'un percentatge de l'Impost de Béns Immobles.

Les despeses que pot subvencionar la DIBA són de natura 'inter-municipal'. Serveixen per quan es necessiten diners públics per a solucionar problemes entre dos o més municipis. Un dels plans estrella d'aquesta bossa de polítiques és l'estudi i gestió de la Mobilitat. Per exemple, i simplificant: saber quants cotxes passen per tal encreuament per avaluar si cal fer, o no, una rotonda de tal dimensió. Una part de l'urbanisme també es fixa en les persones, i en la part de l'estudi, sovint es fan enquestes, dinàmiques de grup i allò que també s'anomena 'Participació Ciutadana'.

Hi ha cops que la cosa es complica, i es vol estudiar tot un barri, districte o sub-sector urbà limítrof amb un altre municipi. Llavors el tema s'embolica. Els Ajuntaments normals tenen els POUM i altres opcions legislatives. Valldoreix es consola amb proposar el Pla de Mobilitat perquè Sant Cugat li aprovi, o no.

Tant la gestió dels estudis de mobilitat urbana com els de participació ciutadana són experiments per implementar-testejar els continguts dels Màsters de Gestió Pública, siguin de tipus ESADE o IGOP. Sovint des de les institucions s'entén aquesta participació com un acte d'adhesió. Com l'oportunitat de plebiscitar amb gent 'de fora' la política 'del pinyol del poder'. Com envernissar de participació ciutadana un capítol més de l'estudi que pot tenir unes conclusions tècniques totalment alienes al resultat de les preguntes o discursos fets de bona fe. Una enquesta és interpretable, les dinàmiques de grup són 'conduïbles', i Roma no paga traïdors.

Però com us deia, Valldoreix és petit, és un gra. La cosa és que pago una mensualitat de l'Escola Bressol. Participo a l'AMPA. Em vam proposar per ser 'conseller'. Es van recollir 100 signatures de veïnes de Valldoreix que m'avalaven. Puc anar a unes reunions de 60-70 persones: tinc veu al Consell de la Vila. Benvinguda al guirigall!

Només he assistit a una d'aquestes reunions. Després hi ha hagut una segona convocatòria, extraordinària. A la segona vaig fer campana. És un òrgan participatiu de caràcter consultiu, i sense capacitat executiva. Una merda, vaja. Per acabar-ho de fer atractiu i pràctic, es va exposar -durant-hora-i-mitja-i-retirar un punt de l'ordre del dia que no procedia i quan es va fer la sessió extraordinària per tancar aquest punt, es va acabar votant el Pla de Mobilitat de Valldoreix, en un òrgan consultiu, etc. El plebiscitari pus del gra.

A la votació va sortir que no, que no s'aprovava, però total és un òrgan consultiu: no serveix per a massa res. La mesa del Consell va valorar el resultat de la votació i va concloure que com part del procés participatiu en la redacció de l'estudi del Pla de Mobilitat havia tingut èxit; com-volent-dir que, una part de l'estudi del Pla de Mobilitat que havia pagat la DIBA havia anat més o menys bé, podia dir-se, que aquella votació havia quedat en un empat. 'Toma, toma y toma'.

Després la Junta de Veïns de l'EMD de Valldoreix (que té capacitat jurídica per relacionar-se amb l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès) va aprovar el Pla de Mobilitat, fantàstic, no?

Ara publiquen que 'apostem per la mobilitat sostenible' i tira milles. Fa dos dies el d'esports deia que la prioritat és fer una pista poliesportiva. Ni una paraula de la pista verda regalada als amiguets del pàdel. El discurs oficial diu que la Bressol gasta massa, nosaltres diem que ens costa una bona pasta. Ningú no diu que el procés d'adjudicació del servei de menjador és un acudit i el menjar de les nostres filles, un negoci.

Ara a l'estiu tancaran el CAP, i total com la classe política gaudeix de la mútua privada, pensa que nosaltres també. Només des d'aquesta òptica s'entén la concessió del 3r CAP de la ciutat a una empresa immersa en un Expedient de Regulació d'Ocupació, ERO, per pèrdues i mala gestió, un del·liri escolti.

Se'ns pixen a la cara: retallen per una banda i planten un pal-i-la-bandera a la bola de golf, i munten el seu relat a Cugat.cat o al 'Tot'.

Xabier Araujo Elena