Gràcies Eduardo

La vida va amb presses però sempre té moments colpidors que ens fan prendre consciència de les coses importants.

Per fer-nos recordar qui som, i com hi hem arribat.

L'Eduardo marxa i amb ell se'n va una etapa que més d'una persona recordarà amb nostàlgia, n'estic segura.

Recordo el primer dia que vaig parlar amb ell. Era a la porta minúscula de fusta que guaria el lloc, i em va dir: "Dejo pasar a tus amigos si tú cantas".

Aquell món petit entre lúgubre i romàntic, entre decrèpit i misteriós, entre emboirat i fascinant, que era La Bohèmia. Un petit karaoke desballestat que s'erigia sense complexes al bell mig del centre del municipi.

La gent hi anava a cantar per espantar els mals, però també per oblidar per unes hores que el Sant Cugat que havíem conegut marxava, per deixar pas a la ciutat de luxe que alguns (pocs) podien comprar. Nosaltres no podríem.
Nosaltres treballàvem en feines precàries, entre exàmens i exàmens, per pensar en un futur que semblava possible. I l'Eduardo ens deixava cantar a l'escenari rococó amb mil coses penjades, i unes cortines que teatralitzaven l'escena. Allà érem amos del nostre lloc, ens féiem col·lectiu entre l'atrezzo que emulava el Bosc de les Fades.

No teníem més però ho teníem tot.

Gràcies Eduardo per ajudar-nos a ser felices, malgrat donar-te la murga amb els 'corrillos'.

HELENA MINUESA és veïna de Sant Cugat