Mals temps per als arbres

Darrerament, en les meves passejades per la muntanya, trobo sovint enormes arbres caiguts. A Collserola, resulta habitual trobar pins de grans dimensions que han mort a conseqüència de ventades, sequeres, plagues, o la combinació de tot plegat. De vegades, són també alzines i roures 'de fortalesa profètica' els qui ho pateixen. Fa ben poc ens va entristir veure amb sorpresa com el monumental roure de Can Bell havia corregut aquesta sort.

A dins de la nostra ciutat també hem perdut exemplars, potser no tan valuosos patrimonialment, però que constituïen tot un símbol. Com la prunera de fulla vermella de la plaça Onze de Setembre, a tocar de la cruïlla de Pla del Vinyet amb avinguda de Gràcia. La seva espectacular i aromàtica florida blanca ens despertava els sentits i ens anunciava que el fred començaria aviat a anar de baixa. Fa uns mesos els serveis municipals van haver de tallar-la a causa d'una malaltia.

Segurament tot això és la suma del canvi climàtic, la manca de gestió i l'aparició de noves plagues i malures. L'anomenat canvi global, vaja. Així que ja ens hi podem anar acostumant. Tanmateix, fa molta més ràbia i pena quan la pèrdua és fruit directe de la intervenció humana. Per ignorància, per inconsciència o per mala llet, que deia el poeta.

És el cas de la figuera que hi havia davant el tanatori de Mira-sol. La setmana passada, com cada any, vam seguir el ritual, tornant de vacances, d'acostar-nos-hi per collir unes quantes figues, de les més dolces que es trobaven a la contrada. Em va costar convèncer-me que aquella figuera tan descomunal i popular havia desaparegut. Semblava màgia. Un home passejava amunt i avall (sempre es coincidia amb algú més, hi havia figues per a tothom) igual d'estupefacte i desconcertat que jo.

Finalment, vaig acceptar la desaparició i vaig concloure que havia estat per l'arranjament de la nova tanca que FGC havia instal·lat al llarg de la via entre l'Hospital General i Mira-sol. La mateixa obra, imagino, que han acabat d'executar aquests dies entre Valldoreix i Sant Cugat, i que, de moment, ha deixat tota la vora del camí plena d'arbres i arbustos tallats, ferralla i restes diverses. Imagino que ho retiraran en breu per reduir els efectes de la destrossa. Si no és així, l'Ajuntament dirà alguna cosa, suposo, per recuperar el paisatge amable de les vores del camí.

En qualsevol cas, em pregunto si costa tant tenir una mica més de cura quan s'actua sobre el territori. Calia de debò tallar la immensa figuera de Mira-sol per instal·lar la nova tanca? Cal eliminar sistemàticament la vegetació al llarg de les vies, que ajuda a integrar-les en el paisatge? Avui parlem del ferrocarril, però aquestes qüestions serien aplicables a qualsevol intervenció de construcció o manteniment d'edificacions i infraestructures.

Ja m'imagino que tot es fa a preu fet, adjudicacions i execucions ràpides, subcontractes, etc. Però això no hauria de ser incompatible amb una major sensibilitat quan realitzem actuacions sobre el nostre entorn. Pot semblar ingenu i ensucrat, però aquesta vegetació ens aporta la verdor que admirem i ens relaxa, el perfum que olorem i els fruits que assaborim en el nostre dia a dia. D'això se'n diu qualitat de vida. I no n'anem sobrats, precisament.

CARLES CASTELL PUIG