Reflexió

Aixecar-se aviat, una mica nerviós i poder anar a poc a poc recuperant la normalitat amb la visió dels velers amarrats a port, amb el seu moviment compassat per la força de la brisa i la remor dels pals colpejats per la major i la botavara, em porta, com és fàcil en mi, a una reflexió.

Estic a punt de finalitzar unes vacances una mica atípiques, o típiques, si les entenc com a gaudi d'aquesta unitat indissoluble que anomenem família. Durant aquests dies, per circumstàncies personals, m'he adonat que els records d'abans i dels de ser pares no s'han esvaït, tot al contrari. El passat que tenia alguna cosa arraconat ha tornat a la meva memòria.

El viure circumstàncies intenses amb els meus tres néts i, especialment, amb el que acaba de venir, m'ha obligat a un aprenentatge de nous sentiments i de noves situacions que en res tenen a veure quan un pensa en veu alta en unes hipotètiques vacances en una platja afrodisíaca, envoltats de palmeres, llegint un llibre i assaborint un d'aquests combinats plens de sabor i color. Però tornant a la realitat, al final m'adono que no ho canvio, necessito aquest estrès familiar i, quan no el tinc, el busco, el provoco... Què de difícils som de vegades!