Casa meva

El Terra Dolça, després de 10 anys, tanca les seves portes. En aquests moments, no puc evitar recordar aquells primers mesos darrere la seva barra. Quan just acabava d'aterrar d'un món molt diferent, i em trobava perduda. Recordo clarament l'acolliment que em va oferir en Guim; sempre amb el seu bon humor, sempre amb la bondat que el caracteritza, sempre amb ganes de treure ferro a la vida i fer-la millor. Fer-la més tranquil·la, malgrat les adversitats. En Guim és una persona que sempre m'ha donat pau i benestar al ser a prop seu. Un bon home.

Han passat 10 anys. I en aquests 10 anys hem crescut, hem après coses, ens hem equivocat i hem viscut molt. Però hi ha quelcom que no ha canviat mai a l'entrar per la seva porta corredissa: el Terra Dolça sempre ha estat casa meva. Un espai meu, dels meus amics i amigues, un espai nostre.

Hi ha comiats tristos i comiats amargs. Però no voldria que aquest fos així. Aquest comiat és un 'Fins després!' I també és un: 'Gràcies per deixar-me créixer al vostre costat'. Vaig aprendre moltes coses al teu costat, Guim, potser més de les que et pots imaginar. I ara sento que és el moment d'agrair-t'ho. I penso que el Terra Dolça serà sempre un referent a les vides de les persones que hi hem viscut, que hi hem crescut i que l'hem estimat. Perquè el Terra Dolça jo me l'he estimat de debò, com un espai acollidor i de bona sintonia, on tothom es coneix, on tothom forma part d'una família, on tothom s'hi sent a gust.

Ara toca continuar lluitant i aprenent de persones com tu, Guim.

Gràcies de tot cor.

Helena Minuesa