Resposta a Michael Cáceres

Benvolgut amic, com ja t'he dit prèviament en privat, la teva carta és un atac personal que em dol. Puc entendre el desencís de moltes persones per la meva marxa, les diferències polítiques, els sentiments que provoquen i la incomoditat per ser un dels fundadors del partit d'arrel socialista Moviment d'Esquerres (MES), però no entenc que oblidis les milers d'hores de feina plegats ni tampoc les desenes de converses sobre el que pensava i estava passant durant els darrers mesos.

Tampoc no entenc el trasllat a l'esfera personal d'una situació de separació (obligada, segons el meu criteri, per la traïció del PSC al seu esperit fundacional) política.

El meu antic full de ruta va definir unes línies (o condicions documentades en assemblees, articles, entrevistes de televisió...) per continuar. Suport de la direcció nacional (que no he tingut des d'abans de les famoses primàries), unitat d'esquerres i reunificació del socialisme local en una candidatura de coalició. Aquestes condicions no s'han complert, algunes per dinàmiques no imputables al PSC exclusivament (unitats esquerres) i altres per diferència insalvable de criteri, malgrat els intents. La creació de Moviment Catalunya, el 4 de juliol, va marcar un punt d'inflexió. A l'assemblea local del PSC de vaig dir que era necessari ampliar l'espai socialista i que si no aconseguia fer-ho segurament s'hauria de buscar un altre candidat amb altre perfil, i com saps a partir d'aquell dia tot es va moure, fins i tot els recanvis . Tant de bo en aquell moment i en els mesos següents hi hagués hagut interès a fer cartes als mitjans i treballar amb complicitats, tasca que com saps sí que vaig realitzar durant mesos per intentar construir aquestes ampliacions, un intent més (desesperat i fins el darrer moment) per no haver de marxar. No va reeixir.

El debat sobiranista va fer forat, també, a la nostra ciutat. El meu posicionament no va ser igual que el partit al què representava. No va ser un conflicte intern orgànic però sí que s'establia una fotografia de desequilibri polític i personal. Tant debò tots, i jo el primer, haguéssim tingut la visió de finalització d'etapa al mes de novembre, a vegades intentar salvar les situacions, o continuar per amistat, esdevé negatiu malgrat els principis positius.

Trair no és votar en consciència allò que es creu. Així va ser el meu posicionament (marginal dins del PSC) al voltant del Dret a Decidir i de tot el procés del 9N.

Dius que he marxat a ERC per ser regidor. Home... si l'objectiu era ser regidor ja m'hauria quedat on era: portaveu, regidor i candidat. També vull fer una crida a no menysprear MES. Ni jo ni els altres companys de MES que estarem en la propera candidatura no serà a títol individual ni hem anat a ERC, oblidar aquest fet denota un tacticisme hilarant. Ho fem en una coalició formada per ERC i MES, amb protocol de relacions i programa i amb llibertat de vot en temes no municipals. En aquest sentit cal agrair que ICV i ERC consideressin que podríem aportar alguna cosa a les seves propostes.

Si torno a la política local, fet no previst inicialment com saps, és per l'empenta de centenars de persones, el somni de canvi de govern, fer créixer MES i per no haver pogut acabar la feina: la igualtat del municipi, la cohesió territorial i també un compromís amb el barri del Monestir, i molts altres que necessiten major inversió i cura.

Tanmateix t'agraeixo la carta. Representa el final del dol mutu. Tenim camins separats, socialistes i d'esquerres, però separats.

Entenc determinades actituds, el que no comparteixo és el repartiment de carnets 'd'esquerra pura' ni desesperats atacs personals. Caldria que alguns es replantegessin qui són els seus adversaris polítics: MES no ho és.

Comencem a construir, crec que l'adversari és altre i estic segur que el compartim.

FERRAN VILLASEÑOR és exalcadable del PSC i número 2 de la llista ERC-MES a les properes eleccions