Raül Romeva a la seu de la Penya Blaugrana Sant Cugat / Foto: Àlex López Puig (Penya Blaugrana Sant Cugat)
D'on sorgeix la idea d’escriure aquest llibre?
L’esport és un vector social, un vector econòmic, un vector en termes de salut, un vector de promoció del turisme... És una eina al servei de tot. Quan parlem d’esport per a tothom, el que posem de manifest és que un país ha de poder crear les estructures que permetin que qualsevol persona pugui trobar el seu lloc i la seva pràctica. Fer esport i activitat física és bo, tant individualment com col·lectivament, i aquesta és la idea fonamental.
Com es trasllada això al país?
Jo agafo aquest principi i l’adapto a un país com és Catalunya, que ja té una marca guanyada internacionalment. La gent té presents els Jocs Olímpics del 92, el Barça, però va molt més enllà. Ja que costa tant aconseguir aquest reconeixement com a marca global, la meva proposta és que l’esport sigui un vehicle que permeti fer coses que són necessàries per al país i la societat. L’esport ha de ser un instrument que ens permeti tenir una societat més ètica, més cohesionada i més justa.
Has estat vinculat a l’esport tota la vida. En què has notat que l’esport té aquest poder transformador?
Amb l’esport pots entrar en qualsevol àmbit en què necessitis fer algun tipus de transformació. Com en tot, l’esport es pot fer servir amb intencions positives o de manera perversa. A vegades hi ha certes reticències. El problema no és l’esport, és qui el fa, qui en parla i amb quina intencionalitat. L’esport com a tal, crec que té moltes potencialitats.
I com es pot explotar?
En el llibre plantejo dues coses. La primera, posar l’esport al centre de les polítiques, no com una cosa a banda, una cosa a fer quan ja tenim la resta controlada. La segona cosa que plantejo és que ens cal una estratègia perquè tot el que volem que passi en el marc de l’esport pugui passar.
Quins són els problemes que afecten de manera més estructural a l’esport català?
Quan portes una cosa al límit, les estructures grinyolen. Quan portes la mercantilització de l’esport al màxim, això genera algunes coses que no són boniques. Quan portes l’exigència física al límit, això porta a situacions humanament i col·lectivament no gaire desitjables. Hi ha coses que han pervertit el món de l’esport, com la corrupció, però això no és l’esport, són la cara fosca. Quan l’esport es fa servir per justificar i fins i tot per alimentar discriminacions, aquí tenim un problema, però l’esport també moltes vegades ha servit justament pel contrari, per trencar fronteres i fer polítiques inclusives.
Aprofitant el títol del llibre, l’esport és actualment per a tothom?
El títol és un desig, perquè efectivament encara hi ha moltes limitacions. Hem d’assumir que l’esport encara no és per a tothom, hi ha limitacions econòmiques, socials, físiques… Jo crec que s’estan fent molts progressos i trencant molts tabús, com en el cas de l’esport femení i, sobretot, en el cas del futbol.
Per altra banda, a vegades s’ha vist l’esport com un enemic en l'àmbit urbanístic i de ciutats. I no, l’esport s’ha d’integrar en la dinàmica d’una ciutat.
Tot i això, Catalunya té una base esportiva molt consolidada.
Sí, Catalunya té un avantatge respecte a altres comunitats i altres països és la gran xarxa social i comunitària que té, i el gran nombre d’entitats, també esportives. L’associacionisme català és una marca d’identitat. Tot i això, hi ha dimensions de l’esport que possiblement estan sobredimensionades en termes de projecció i de comunicació. Hi ha una sobre dimensió del futbol, en concret del masculí i més concretament del Barça. Jo soc culer, però en tant que defenso l’esport per a tothom, soc conscient que no és proporcional.
Però el Barça és una icona mundial i representa Catalunya al món, també.
Sí, evidentment que és una icona i que estira el carro. Però crec que, justament pel fet que el Barça té aquest paper, crec també que ha de poder fer de mascaró de proa per als altres. La proposta que faig és que com a país tenim una sèrie d’icones que estan reconegudes i que les hem de potenciar perquè facin aquest paper de mascaró. Una d’elles és el Barça, l’altra els castells, l’hoquei patins, les activitats de muntanya, etc. Tenim alguns elements que són singulars, propis del país i que ens hem de plantejar com utilitzar-los perquè la resta també creixi.
Ara acompanyen?
El problema està a vegades en creure que el que hem de fer és repartir entre el que hi ha. El que hem de fer és que tot creixi des del punt de vista del reconeixement i del suport. En la mesura que l’esport sigui aquest vector que permet que més gent pugui sentir-se partícip, ens anirà bé a tots. Tenim un problema d’infraestructures, pistes buides a molts llocs i a la vegada falta d’espais i d’horaris. Això és un problema de governança.
Què li falta a aquesta governança per poder fer un pas més enllà?
Necessitem entendre que això és un sistema divers. Ni el món privat pot fer-ho tot ni el món públic pot fer-ho tot. Hem de trobar sinergies amb l’àmbit de l’empresariat. Hi ha molts projectes i moltes empreses que estan fent moltes coses al màxim nivell. Hem de potenciar també, sobretot, el relat, com parlem de l’esport. Aquí tenim un deute i és com fem que el periodisme esportiu surti d’aquesta capsa en què se l’ha encaixonat en què bàsicament ser periodista esportiu vol dir parlar de futbol, parlar del Barça i parlar de banalitats. Jo crec que un bon periodista esportiu ha de poder tenir aquesta visió sistèmica de l’esport.
I en l'àmbit institucional?
La Generalitat, evidentment, però també la Diputació i els governs locals han de posar l’esport al centre de les seves prioritats. No es pot veure a les autoritats públiques el dia que es guanya per fer-se la foto amb la medalla. És quan les coses no van bé que les institucions han de ser-hi. Jo faig una proposta molt concreta i que es fa des del sector des de fa molt de temps que és dedicar l’1% del pressupost a l’esport.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.